M’ensenyaren a orientar-me en la Vida, però, per orientar-se abans cal elevar-se... ho vaig aconseguir. En molts instants de la meua existència soc allà dalt, on trobe el que busque, això és, sentir-se realitzat, en plenitud i pau. Som pocs qui habitem les altures, qui estimem de debò la Vida interpretant el llenguatge del vent, de la pluja, de la natura, dels estels... Parlant amb la Vida, el nostre verb expressa tanta magnanimitat que l’Amor, força de l’Univers, Déu, es fon amb nosaltres. Tota aquesta realitat és possible perquè allà no som cos sinó esperit, no som ego sinó la part i el tot... som temps i eternitat.
I des d’aquella talaia albirem un món cada vegada més allunyat de la Vida, de l’humà, un món trencat de justícia, on cobdícia, diner i poder, aquesta trinitat del materialisme ego i antropocèntric, està devastant el planeta, res importa la vida de les persones, xiquets inclosos (naturaleses dúctils en mans de la perversió dels mòbils), i menys encara la d’altres éssers vius o la mateixa naturalesa, considerats mers objectes d’explotació i de negoci.
